dimecres, 30 de desembre de 2015

Dient adéu.... només al 2015,eh!!

Us pensàveu que no passaria per aquí abans d'acabar l'any? No podia acabar el 2015 sense acomiadar-me de tots vosaltres!
La veritat és que aquest mes de desembre he estat molt desapareguda i, tot i que tenia molts posts pensats, no ens enganyem, els dies segueixen tenint 24 hores! Quan te'n passes un grapat fent de follet de les joguines a Jugaia, compartint dubtes, penes i alegries amb altres mares (i algun pare!) a Moviment Nat, organitzant demostracions de Thermomix amb una bona amiga per poder guanyar-te la teva, tens tres fills que t'enyoren, un marit un pèl saturat de canalla, concerts de nadal on aplaudir molt, moltíssim, curses d'atletisme cada cap de setmana i a més, vols intentar esgarrapar una estona per cuidar-te, per cuidar-te tu i el pare de les criatures, que també t'enyora i enyores..... Escriure al blog passa a ser un luxe i no he trobat el moment. Em perdoneu, oi? Us confesso que un dels propòsits pel 2016 és organitzar-me millor amb el blog i aconseguir ser constant amb les publicacions. Un altre propòsit és ser més puntual i deixar de pensar que el temps s'estira com un xiclet, ho aconseguiré?
En fi, que avui tampoc tinc massa temps així que us deixo amb un recull de fotografies que vam fer una tarda "ociosa", són més de nadal que de fi d'any però espero que us arrenquin un somriure. Nosaltres vam gaudir molt fent-les! L'avi, com sempre, es va deixar enredar i els nens van estar encantats quan els vaig dir que saltessin a sobre el llit dels avis com si no hi hagués demà. 







Gràcies Bernat, Aran i Laia per enseyar-me tantes coses cada dia...
Gràcies Joan per aguantar-me en els pitjors moments i riure amb mi en els millors, fem un gran equip, i ho saps! Coi de Joan....
Gràcies als avis i la iaia que ens donen un cop de mà quan, in extremis, ja no ens en sortim sols.... I als tiets i les tietes que també hi són quan ens calen....
Gràcies a l'Anna, al Quim i l'Eva per ser uns grans "jefes", per compartir projectes i il·lusions amb mi i deixar-me formar-ne part. Sóc una gran afortunada....
Gràcies a tots i cada un de vosaltres que em llegiu, que m'acompanyeu a facebook o a instragam, que ens diem bon dia i ens animem els dies dolents, he conegut gent genial aquest any...
Gràcies a tots els amics del món 1.0. Amb vosaltres la vida és més divertida!..
Gràcies a la vida per tot el que som i tenim!
Des del Planeta Babetes us desitgem un molt feliç 2016! 
Una abraçada molt gran,
Carla

PD: Us avanço que l'any nou portarà novetats i nous projectes que espero que us agradin!!

dijous, 3 de desembre de 2015

Què llegim al planeta i BiraBiro Editorial

Ja us he comentat alguna vegada que llegir era una de les meves passions quan era petita, oi? Tant el pare de les criatures com jo sempre hem procurat que els petits de casa tinguin una bona selecció de contes i els llibres són un regal habitual pels aniversaris, festes de Nadal, Sant Jordi, evidentment, i fins i tot, per alguna caiguda de dents. La nostra col·lecció és extensa i a més, la completem amb visites gairebé setmanals a la biblioteca. Allà triem, llegim, remenem i ens emportem un bon grapat de llibres que ens acompanyen durant unes setmanes a casa. Així podem descobrir nous contes cada mes, decidir quins ens agraden, quins no, descobrir nous autors o il·lustradors, etc. sense malmetre la butxaca que, al final, el pressupost no dóna per tant!!  Els que ens seguiu a instagram sabeu que tenim el nostre propi hastag  #quellegimalplaneta on trobareu un bon grapat de recomanacions de coses que triomfen a casa.
I parlant de coses que agraden a casa, avui us vull parlar de BiraBiro Editorial. Ja sabeu que tinc debilitat per projectes petits, novells i que arriben amb empenta així que amb això ja us podeu fer una idea del que podeu esperar d'aquesta nova editorial independent de literatura infantil i juvenil. 
Just van inaugurar el seu catàleg aquest passat mes de juny i de moment, tot el que han publicat ens ha agradat molt! Parteixen de la idea que la literatura infantil ha de proporcionar entreteniment de qualitat als infants i si s'aconsegueix això, és molt més probable que s'assoleixin amb èxit totes les altres funcions atribuïdes tradicionalment a la literatura com són la d'educar, emocionar i ensenyar. Aposten per la diversitat respecte a tipologies de llibres i així a casa ja hem pogut gaudir del llibre-joc dels dolços "Qui Què Qui" d'Oliver Tallec, de les aventures d'en Billy de Catharina Valckx amb el "Potes enlaire"  i el "Billy i el bisó", de la genial Lola d'Anne Villeneuve a "La Lola se'n va a l'Àfrica"  i dels embolics d'en Jake de Ken Spillman i Chris Nixon a "El caos monstruós d'en Jake".



Si visiteu l'enllaç que hi ha a cada títol trobareu més informació de cada un d'ells i a instagram també hi he fet una petita ressenya a cada foto. Que us han semblat? M'encantarà conèixer la vostra opinió! 
Ara només em queda dir-vos que si us agraden, ja els podeu comprar tranquil·lament des del sofà de casa i us els porten a casa sense despeses d'enviament! Qualsevol d'ells és una bona opció pel Tió! 
Per cert, com porteu la planificació de compres nadalenques? Jo no la porto!!!! 
Una abraçada,
Carla
PD: Si us ve de gust, trobareu altres posts sobre la nostra afició a la lectura aquí i aquí.

*Post en col·laboració amb BiraBiro Editorial

diumenge, 22 de novembre de 2015

Calendari d'advent, més val tard que mai!

La meva darrera entrada era una mica fosca i tenia ganes de tornar a escriure amb quelcom més alegre així que avui torno a ser aquí!
I el tema del dia és.... el calendari d'advent!
Us situo, a casa anem de tard, ens passa sovint i en termes generals, és com si ens resistíssim a creure que les hores tenen 60 minuts. El Joan diria que el problema és principalment meu i té una part de raó, tinc tendència a creure que el temps és elàstic. Per això l'any passat, al calendari de paret, el dia 1 de novembre hi deia: "Preparar kits calendari d'advent". Kits, imagineu-vos, que l'any passat tenia tantes idees que vaig pensar que podria preparar kits!! Ha ha ha ha... La realitat era que estàvem a dia 2 de desembre i els meus fills em van dir: "- Creus que aquest vespre quan dormim trobaràs el moment per fer el calendari d'advent? -", sense pressa ni pressió eh, m'ho deien així tots tranquils. Els vaig prometre que m'hi posaria aviat. Vaig estar rumiant com fer-lo, totes les idees que tenia requerien massa temps i d'això ja anava justa, de cop vaig il·luminar-me!! L'endemà que era un d'aquells dies "sola amb els meus tres" vam anar a recollir fulles amb la Laia i esgarrapant moments vaig aconseguir muntar el calendari perquè els petits el trobessin muntat al tornar d'escola.



Cada pinça aguantava la fulla i un paperet on hi trobaven escrita la sorpresa del dia. L'any anterior que, de fet, va ser el primer any que vam posar calendari d'advent, cada matí s'hi trobaven un trosset petit de xocolata o un "Lacasito" o una galeta casolana... L'any passat s'hi van anar trobant una mica de tot; rodolins bonics per començar el dia amb un somriure, petites accions a fer (dir una cosa bona del teu germà, regalar una abraçada a algú que veiem trist, ajudar a un company d'escola amb alguna cosa que li costi,...), plans poc usuals com un vespre de pizza i dibuixos animats quan no és divendres o una sortida al teatre, i, de tant en tant també una sorpresa dolça que havien de trobar per casa.
I és que crec que el calendari, entès com a dies que ens preparen per a Nadal, ens ha de servir per valorar totes aquelles petites coses que tenim, per donar importància a coses que fem en família o per retrobar moments junts fent alguna cosa que no fem sovint, etc.
Va ser una cosa que la vam haver d'explicar als nens perquè el Bernat sobretot volia seguir amb el calendari com l'any anterior!! I l'entenc eh! Que a mi també m'encanta la xocolata! Però d'alguna manera els volem transmetre que el Nadal (més enllà de la història religiosa que hi ha darrere, que també la coneixen) és època d'estar en família, d'estar agraïts per tot el que tenim, de compartir amb els altres, ... i de fer-se i rebre regals també, però que no només és això, sabeu que vull dir, oi?
En fi, espero que el nostre calendari us agradi i, si encara no heu fet el d'aquest any penseu que mai és tard! Jo encara no l'he ni començat!!!
Una abraçada,
Carla

dimecres, 18 de novembre de 2015

Quan sembla que et quedes sense paraules...


Porto unes setmanes emocionalment intenses. Llavors atempten a Paris i em toca. És la meva ciutat preferida, quan hi vaig anar per primera vegada amb 19 anys va ser com si ja hi hagués estat abans. Un parell d'anys més tard hi vaig viure mig any i va ser de les millors experiències de la meva vida, hi tinc amics i molts records. A casa només tinc un parell de fotos que no siguin familiars, aquesta n'és una, la vaig fer quan vivía allà amb una pentax antiga del meu pare i sempre la tinc a la vista. El dia dels atemptats me'n vaig anar a a dormir amb el cor encongit i un nus a la gola. 
I llavors van passant els dies i connecto amb la por de sentir que podríem ser nosaltres, que podria ser Barcelona o Madrid o Londres.... I les xarxes es fan ressò de tants altres conflictes armats que hi ha al món. I no és que totes les víctimes d'aquestes altres guerres no m'importin perquè no són del "primer món". És que si connecto amb tot això, si torno a mirar les notícies i llegir els diaris, tot això no m'hi cap. Tanta desgràcia junta m'entristeix tant i em fa sentir tan impotent que escullo centrar-me en el que puc fer jo, aquí i ara. I sento que no puc pas fer gran cosa més que educar e els nostres tres en la cultura de la no-violència, del respecte, cap a un mateix i cap a l'altre, que tinguin molt clar que la llibertat d'un acaba on comença la de l'altre.... I això, que pot semblar tan poca cosa és a la vegada una feinada de por... En això estem i vull pensar que ho estem fent bé. Suposo que el temps dirà.
Jo avui no tinc el dia, ha sigut un dia d'aquells plens de gotes que fan vessar el got però tenia ganes d'escriure-ho, de passar al paper el que em passa pel cap. Segur que demà estic millor.Un cop més, gràcies a tots els que aneu passant per aquí, els que ens seguiu per facebook o per instagram, els que us vaig cada dia o només dos cops l'any. Gràcies, un cop més, gràcies!
Una abraçada,
Carla

divendres, 2 d’octubre de 2015

10 anys del primer dia més feliç de la meva vida

Avui fa 10 anys que vaig viure el primer dia més feliç de la meva vida, avui fa 10 anys que en Joan i jo ens vam casar, 10 anys!!!! Sembla mentida, oi? Perquè la veritat és que estem iguals, hahahaha!
Us ho confesso, ell no es volia casar, ho va fer per mi. Malgrat això, sempre em reconeix que s'ho va passar genial. Sé que en el fons m'agraeix que jo insistís perquè si no el seu jo "soso" hagués guanyat la partida i ara no tindríem aquest gran dia per recordar!
Va ser un casament molt fet a la nostra; organitzat en dos mesos i celebrat en un racó preciós del Montseny. Va ser un dia pleníssim d'emocions, llàgrimes i somriures, ple d'amics i família que ens van ajudar en mil coses i que ens van preparar mil sorpreses. Un dia del qual no canviaria res!




Sempre penso que tant de bo hagués pogut guardar en un pot una mica de la felicitat que vam respirar tot el dia per poder olorar-la de tant en tant. Segur que els que heu viscut un dia així m'enteneu....
De moment, el pot "guarda moments de màxima felicitat" no s'ha inventat així que sort en tenim de les fotos i la música per transportar-nos al moment! Aquell dia vam tenir per fotògraf oficial un bon amic amb qui comparteixo dia de naixement i que sempre es deixa embolicar quan reclamo la seva presència; ara que no ens sent ningú, Ramon m'encantes!. A part d'ell hi va haver molts amics que van dur la seva càmera i que ens van passar les fotos al cap dels dies. 
Tenim la sort de poder seguir comptant amb la major part dels amics que llavors eren importants a la nostra vida i, per sort també, molts d'altres s'han afegit al grup de gent amb qui voldríem compartir un dia com aquell. Ara no ens ha estat possible però jo no perdo l'esperança de poder, algun dia, reunir-los a tots altra vegada per poder passar junts un dia per recordar. Com aquell de fa just 10 anys.







I evidentment, un dia com avui no puc deixar de dedicar-lo a ell, a la persona amb qui fa més de 10 anys que comparteixo la vida. Una vida, com totes, amb dies de colors i amb dies grisos. Ell és qui es deixa encomanar de les meves petites bogeries o em para els peus quan m'embalo massa. Qui em fa riure i qui em fa enfadar. De qui tinc el suport incondicional, faci el que faci, mentre jo sigui feliç. Qui, a vegades, em renya i qui abaixa les orelles quan, a vegades, el renyo jo. Qui té una veu que reconec en la distància i té un somriure que m'enamora. Qui oblida els aniversaris i els dies memorables amb la mateixa facilitat que no sap on ha posat les claus de casa. Qui aconsegueix fer-me volar papallones a la panxa quan el veig arribar si aconseguim escapar-nos a fer un cafè sols i quedar en alguna cafeteria com si fóssim "nòvios". El que no troba aigua a mar ni l'homeopatía a l'armari del lavabo. Un cul inquiet a qui costa estar parat quan la salut li juga una mala passada. La meva persona preferida. Amb tots els ets i els uts. Amb qui hem format una gran família. El millor pare que podrien tenir els meus fills. Ell és la persona que més estimo en aquest món; ja sabeu de quin amor parlo. I no, no és el mateix que fa 10 anys. Crec, sincerament, que és un amor millor. T'estimo, molt!
Una abraçada,
Carla

dimecres, 19 d’agost de 2015

Els reptes fotogràfics (CQFQLVQSMPM Vol. II)

Dins el marc de les CQFQLVQSMPM (Coses que fan que les vacances que surten malament passin millor) avui us porto els reptes fotogràfics!
Us ho confesso, quan les coses no surten com jo havia planejat em frustro, m'emprenyo i em poso de molt mal humor. Això és el que m'ha passat amb aquest estiu. Dins el meu cap havia de ser tant 2la bomba lironda" que el canvi de plans em va caure com una galleda d'aigua freda, sobretot el fet de no poder planificar res, de no saber quan canviaria la situació. I això que segueixo sent conscient que tenim un munt de coses per les quals estar agraïts eh! Una cosa no treu l'altra... 
Total, al que anava, fer fotografies de petites coses que passen en un dia "normal" (o si més no, no tan guai com el que havíem planificat), captar moments aparentment quotidians o buscar coses boniques per fotografiar m'ajuda a estar de més bon humor. I aquí és on entren els reptes fotogràfics!
Pels que no ho sabeu, m'encanta instagram! I, tot i que últimament estic fent neteja, hi he trobat gent molt maca amb qui tinc moltes coses en comú, des del fet de tenir tres fills a la manera d'entendre l'educació passant per hobbies i gustos en general; gent que està físicament a prop i que ens hem arribat a conèixer al 1.0 i gent que viu a l'altra punta del món.
Entre els perfils que segueixo n'hi uns quants que, a part de ser font d'inspiració perquè sempre comparteixen fotografies xules, proposen concursos i reptes fotogràfics diaris, setmanals o mensuals. Per mi són l'excusa perfecta per rumiar, buscar i fer fotos. D'alguna manera desperta la meva creativitat, em fa estar al cas de les coses que veig, del que m'envolta, mirar més, sabeu que vull dir? Després hi ha fotos que les preparo (com les de #knolling, així en anglès que queda més guai) però moltes simplement les veig, o elles em troben a mi, o les veuen els nens, que ara moltes vegades em diuen: "- Mama, mira quina cosa més maca, li fas una foto? -", o bé: "- Vine que he fet una cosa que segur que li voldràs fer una foto abans que la Laia ho toqui-". Faig moltes fotos, també en llenço moltes i de les que queden edito les que més m'agraden i en comparteixo algunes. M'hauria de proposar fer més fotos amb la càmera però la veritat és que el mòbil és el meu aliat, el tinc tant a mà i m'és tan fàcil tot que em fa mandra posar-me a rumiar amb la càmera. Tot arribarà!
Us deixo algunes de les imatges que vaig compartir per un dels reptes de Hello! Creatividad. De moment no n`he guanyat mai cap però no perdo l'esperança, que si ho aconsegueixo podré fer un dels seus cursos!


En aquest cas el tema era "colorblock", fotografies amb el color com a protagonista, on es combinessin colors plans, molt cridaners, contraris o complementaris. Com ho veieu?
Si el tema us agrada, un alte dia us faig més seleccions de fotos i us parlo d'altre comptes que proposen reptes que hi ha coses molt divertides! Us animaríeu a participar-hi? Jo segur que ho seguiré fent mentre gaudim d'aquest estiu torçat. I vès un dia no us en proposi un de repte! Quina temàtica us agradaria que fos la protagonista? Animeu-vos a dir la vostra va!

Una abraçada,
Carla

diumenge, 2 d’agost de 2015

I ja en van 8....

Quan el Bernat va arribar a aquest món res va anar com se suposava que havia d'anar. 
Del part en si ja us en parlaré algun dia però més enllà d'això, el postpart.... mare meva el postpart! A mi m'havien dit que els nadons mengen, dormen, fan caca i els encanta anar en cotxe. Aquell primer nadó de casa menjava i feia caca si, però plorava (molt), només dormia en braços o enganxat a la teta i odiava profundament anar en cotxe. Us confesso que el primer mes i mig vaig viure (vam viura diria) en mig estat de xoc; jo que sempre havia volgut ser mare i allò era.... que carai era? Vam pagar la novatada, m'atreviria a dir que com el 99% de les famílies amb el primer fill. I de tot plegat n'escriuré algun dia, segur! Avui però, només volia passar cinc minuts per aquí perquè d'aquella arribada triomfal, d'aquella estrena com a pares ja en fa 8 anys, 8 ANYS!!! I si, els principis van ser durs però ara no hi ha fill que ens ho posi més fàcil que ell. Ho sé, no s'han de posar etiquetes als nens però a vosaltres us ho puc dir: el Bernat és carinyós, conciliador, actiu, curiós, juganer, seriós, feliç!! I de les mil coses més que podria afegir, només en diré una: és bona persona!


Ahir a la tarda sense haver-ho previst ens vam trobar gaudint d'una estona sols tots dos, només ell i jo. Vam saltar roques fins arribar a la punta de l'espigó, fent fotos i comentant la jugada del que passava al nostre voltant, vam tornar a la platja i vam fer curses i lluites i vam riure junts. Quan anávem a trobar-nos amb el Joan i les nenes el vaig amanyegar una mica i li vaig dir que m'havia encantat passar aquella estona amb ell, llavors em va dir: "- Si, oi? És que ara feia molt eh! I almenys una estona així, de tant en tant... És guai, oi mama? Els dos sols... -" 
I és que, al final, només són 8 anys....
Moltes felicitats petit homenet! 
T'estima, la mama.


dimecres, 15 de juliol de 2015

Coses que fan que les vacances que surten malament passin millor (Vol. I)

Quan uns dies abans de començar les vacances el pare de les criatures es va començar a notar encarcarat i a notar unes fiblades des de l'esquena fins al bessó sabia que les vacances estaven complicant, que la nostra setmaneta a la platja encara sense massificar i els 15 dies perduts al càmping a peu de riu al mig de la muntanya penjaven d'un fil, Al principi volia creure que no estava tot perdut, que aviat es trobaria millor i podríem marxar, ni que fos uns dies. Gairebé quatre setmanes més tard, amb un marit que encara va coix i un diagnòstic d'hèrnia discal severa he anat acceptant que, de moment, les vacances hauran d'esperar. Si més no tal com les havíem planejat....
Per ell és una "p*ada" immensa i encara ho porta prou bé; com jo suposo, també s'ha anat fent a la idea; cal temps i paciència. Al principi estàvem enfadats els dos, merda de situació! Ara ja hem fet el dol (salvant òbviament les distàncies) i estem en el procés d'acceptació.
Amb aquest panorama he decidit que, ja que estic per aquí, puc anar escrivint i que millor que fer-ho sobre les coses que ens alegren aquests dies? Avui us en porto dues.
Així ràpidament i pels fans de sèries estil "Friends" heu de veure "Como conocí a vuestra madre", ja, sens falta! Ens hem polit una temporada (22 capítols ojuuuuu!) en un parell de setmanes. Anem a tres o quatre capítols per nit, els veiem en VSO subtitulada i així practiquem anglès, Que me'n dieu? L'heu vista? Jo n'havia sentit molt a parlar i decididament m'agrada!
I l'altra cosa de la qual us volia parlar avui és de les càmeres aquàtiques. Els meus pares me'n van regalar una quan va néixer l'Aran ara farà 6 anys i us asseguro que és dels millors regals que m'han fet mai. (Quan va néixer el Bernat em van regalar un rellotge que havia volgut durant molts anys i una màquina de cosir fantàstica. Quan va néixer la Laia no em van regalar res (els tercers néts ja no fan il·lusió?)  i ara intento que em regalin una thermomix però no cola, en fi... això, seria una alta història, centrem-nos!)



La càmera en qüestió és una Canon Powershot D10 i segur que li podria treure molt més suc però només per posar-la en mode "bajo el agua" i que em faci fotos com les que avui us porto aquí ja li trobo totes les gràcies!



Com que tenim la sort de tenir una piscina familiar ens passem moltes hores a l'aigua i la càmera ens dóna molt joc, a més els nens també la poden fer servir sense risc que es faci malbé si cau. (Al mar no els la deixo perquè si anem amb el caiac i ens cau avall sí que ja no la recuperem i m'agafa un patatús!)
Evidentment, el tema immersions és l'estrella però també ho són els salts, les esquitxades, les poses dins l'aigua i les fotos familiars!




Fins aquí el post d'avui! Seguirem informant i com sempre, encantada de llegir-vos als comentaris, trobant-nos per les xarxes socials, comentant la jugada pel whatsapp o fent un gelat o un mojito! De fet, les dues últimes opcions em semblen la mar de recomanables amb la calor que està caient aquests dies i estic disponible!!!! Estem va, que si els avis es queden una estona amb els nens, el marit coix també té ganes de veure amics ;-)
Una abraçada,Carla



divendres, 26 de juny de 2015

Quan dir gràcies es queda curt...

Crec que el post d'avui és el post perfecte per seguir amb el de dilluns. I és que el dia d'ahir va ser un d'aquells dies que queden pel record i també va ser gràcies a la lactància materna. 
Rebre tantes paraules d'agraïment, mirades, abraçades, somriures.... de mares i nadons que he tingut la sort d'acompanyar en aquest últim any és.... no sé com dir-ho, t'omple per dins! Sentir que fas bé la teva feina, que has pogut aportar quelcom a aquestes noves famílies, que d'alguna manera formes part d'aquests primers mesos com a pares i mares, .... jo no puc més que estar infinitament agraïda a totes aquestes mares (i pares) que em fan i m'han fet confiança. 
Ahir em van regalar rams de flors, penjolls preciosos, collages de fotos, cistelles de verdura ecològica (de La Panotxa !) , berenars preparats amb molt carinyo, fins i tot un concert de guitarra! I em van regalar paraules, moltes paraules d'agraïment que només puc retornar amb un agraïment encara més gran per part meva. Totes les porto guardades al cor i em van fer emocionar fins a les llàgrimes! Que em costa poc plorar, ja ho sabeu; però ahir eren llàgrimes d'alegria, d'emoció, d'agraïment! 





Del meu pas pel Baobab m'emporto un munt d'aprenentatges i de bons moments compartits, de mares que vaig conèixer amb panxa i que acomiado amb nadons que gairebé ja caminen! La Vero agafa el relleu del grup i esteu en molt bones mans. Des d'aquí us envio els meus millors desitjos per tot el projecte perquè espais com aquest són necessaris; espais de trobada, per fer tribu, amb persones que creuen que el respecte i l'humor són bàsics per una criança feliç ... ja sabeu que teniu tot el meu suport i que això no és un adéu, només un fins ara!
Moviment Nat ens hi seguirem veient a l'estiu i al setembre començarem el nou curs escolar amb moltes ganes. Avui m'heu sorprès de veritat i crec que a l'Anna també!  Ha estat preciós veure créixer el grup durant aquest any i veure on hem arribat. Sense vosaltres, sense la vostra confiança i la vostra presència no hauria estat possible! Gràcies per ser-hi cada dijous, per compartir penes, alegries i nits sense dormir! Per portar gairebé sempre un somriure i aconseguir fer-lo tornar quan hi ha hagut llàgrimes. Gràcies per haver estat tantes i tan fidels que ens veiéssim "obligades" a repensar la gestió del grup. Gràcies per seguir venint malgrat les "normes" :-)) Sou fantàstiques! 



Crec que no hi ha millor manera d'acabar aquest post que compartint algunes de les paraules que m'heu fet arribar; us confesso que a mi em posen la pell de gallina....

"Ha estat un gran regal aquest grup de suport i que tu hi fossis. Realment no sé si hauria estat igual la criança de l'A sense tu i les mares que han configurat el grup. Agraïment profund per la teva feina i l'amor que hi poses! Moltes abraçades i segur, segur, segur que per aquest planeta de babetes ens tornarem a trobar. M"

"Gràcies per acompanyar-nos en un viatge a través de les nostres pors i preocupacions, fins al racó més endins del nostre ésser, per florir com a mares. Gràcies per creuar-te en el nostre camí. M"




Gràcies Anna, Judit i Vero per haver comptat amb mi. 
Gràcies Cristina i Joan, Montse i Clàudia, Asun i Vinyet, Lidia i Carlota, Silvia i Olivia, Mònica i Artau, Míriam i Isard i Joni, Ariadna i Arlet i Max i Albert, Yolanda i Violeta, MªÀngels i Bru,  Mònica i Carla, Leia i Àlex, Ariadna i Zoe, Belisana i Olivia, Mathilde i Pol, Marina i Arnau i Sergi, Iraida i Gerard,....
Gràcies Alba i Nil, Marta i Martina, Lucía i Jon, Laia i Quim, Marta i Martina, Laia i Aniol, Marta i Lluc i Alguer, Maria i Candela, Anastasia i Ivan, Marta i Berta i Ricard, Queralt i Roc i Marcel, Diana i Marco i Bernd, Amaya i Aina, Toya i Lucía, Elaine i Bruna, Laura i Jan, Gemma i Aril, Laura i Ada, Raquel i Èlia, Vanessa i Quim, Mar i Nabil, Núria i Berta, Maitane i Duna, Txell i Pol, Leire i Bruna, Cristina i Marc, Alba i Guida, Izaskun i Arnau, Laia i Aila, Estel i Gael, Míriam i Bernat, Marisa i Alba, Elisabet i Héctor, Mònica i Oriol, Marta i Ander, Shay i Noelia, Marta i Roger, Natàlia i Gina, Marta i Júlia, Elisenda i Violeta, Núria i Vinyet,...
Estic segura que em deixo famílies, si us plau no m'ho tingueu en compte. :-)
Una fortíssima abraçada a totes i molt bon estiu!
Carla


 

dilluns, 22 de juny de 2015

De lactàncies i fotos boniques

Les últimes setmanes de curs sempre són una bogeria i aquest 2015 no ha estat una excepció. Més aviat al contrari! Se'ns hi han afegit un casament, un festival de música i guanyar una sessió de fotos de família! De tot i de moltes més coses us en voldria escriure però entre el cansament i la falta de temps, ho porto fatal. 
Sigui com sigui, avui si que sóc aquí i és que, quan aquest cap de setmana la Mireia de   Lifeclicksbymireia.com em va enviar les fotos de la nostra sessió vaig quedar tan al·lucinada que havia de trobar el moment si o si! Al blog de la Mireia hi descobrireu perquè vam guanyar aquesta sessió, per a què han de servir les fotos i podreu veure també les fotos de la Marta i la Martina que van ser les altres dues guanyadores del concurs. Com que no us ho podeu perdre us deixo l'enllaç directe aquí.
I aquí us deixo la meva selecció...


La lactància és i ha estat un tema clau en la criança dels meus fills. Pels qui no ho sabeu aquest estiu farà vuit anys que vaig començar a donar pit i des de llavors el meu amor i interès cap a la lactància materna no ha fet més que créixer. Poder-m'hi dedicar professionalment acompanyant les mares que vénen als grups de lactància és un regal i tenir aquestes fotos també! Mil gràcies Mireia!!



Dir-vos que la Mireia, a part de fer fotos precioses; és un encant de persona, és mare de quatre fills i es va saber posar els meus a la butxaca en un tres i no res!



Que me'n dieu, us han agradat les fotos? Us agrada aquest tipus de sessions per fer a casa? Com sempre, estaré encantada de llegir-vos als comentaris o a les xarxes socials!
Una abraçada,
Carla

dimecres, 22 d’abril de 2015

El protagonista és Sant Jordi!

Encara amb ressaca del cap de setmana viscut a Món Llibre 2015, aquí podeu veure algunes fotos de la primera trobada #avuillegim;  avui us porto un post ple de contes. És el primer i espero anar-ne fent de tant en tant perquè els llibres i, ara sobretot els contes, tenen molt protagonisme a casa i m'agradaria poder compartir les nostres lectures amb vosaltres.
Els contes que us porto avui giren al voltant de dos personatges típics de les dates en què ens trobem, l'intrèpid cavaller Sant Jordi i els dracs!
A casa els nostres dracs han envaït el castell i els nostres humils cavallers es limiten a acompanyar-los en les seves lectures perquè, de fet, no són gens ferotges els nostres dracs, oi que no?




  • Sant Jordi i el Drac (Barcanova): va ser el primer llibre sobre aquesta temàtica que va entrar a casa. Tot de cartró, aquest conte narra la llegenda de Sant Jordi amb textos molt curts en lletra de pal i unes il·lustracions boniques. Ideal pels més menuts de casa.
  • Més (Cruïlla): ens presenta en Cuallarga, un drac petit a qui li encanta que la seva mare li llegeixi la llegenda de Sant Jordi i no en té mai prou! S'enfada taaaant quan la seva mare li diu que ja és hora d'anar a dormir que no pot evitar cridar: Méeeeeees!!! 
  • El rei Jan i el Drac (Juventud): aquesta és la història del Jan i els seus amics que es passen la tarda construint un castell i perseguint dracs i monstres varis, a poc a poc però arriba el vespre.... Com tots els llibres il·lustrats per Helen Oxenbury, gaudirem d'unes imatges dolces i delicioses!
  • La draga sense escates (Publicacions de l'Abadia de Montserrat): diu que temps era temps hi havia una draga sense escates que buscant solució al seu problema va arribar a un poble amb un estany màgic... És un conte amb força text i una història divertida ideal per llegir als nens a partir de 3-4 anys.
  • 3 contes de Sant Jordi (Publicacions de l'Abadia de Montserrat): perquè hi pot haver vida després de la clàssica llegenda del cavaller i el drac, aquí ens trobem tres històries ben diferents amb els mateixos personatges com a protagonistes però fent papers diferents dels que estem acostumats. Totalment recomanables.
  • "El dragó de Jano" i "Ingo y Drago" (Cruïlla/SM): ja són llibres de "grans", tots dos uns clàssics d' "El vaixell de vapor" que jo em vaig llegir de petita. El primer ens parla d'un drac que sorgeix a partir del dibuix d'en Jano i de com s'acompanyen l'un a l'altre superant els obstacles i complexos junts. El segon ens explica la història d'un ou que l'Ingo troba un dia, de l'ou en surt un drac petit però en Drago va creixent i passen mil aventures junts fins que arriba l'inevitable moment del comiat.


  • I vosaltres, us animeu a compartir els vostres llibres preferits entorn de Sant Jordi i els dracs? Estaré encantada de llegir-vos als comentaris!
    Ara ja només em queda desitjar-vos una feliç diada a tots! Gaudiu molt dels llibres, els contes, les roses i la gentada!! ;-)
    Una abraçada,
    Carla

    PD: La guanyadora del sorteig del val de compra de Jugaia ha estat @marmerelo. Moltes gràcies a tots els que vau participar!!  Teniu el vídeo penjat a instagram i al facebook del Planeta Babetes.

    dilluns, 13 d’abril de 2015

    Primera trobada #avuillegim a Món LLibre 2015

    Astorada m'he quedat quan he vist que no escrivia des de l'aniversari de la Laia però de fet, tampoc és estrany. El trasllat ens ha mantingut ocupats gran part del mes de març, a més ens vam escapar a la neu i després van arribar les vacances de primavera - setmana santa així que, moltes idees i poc temps per escriure-les!
    Avui però no podia deixar de fer-ho perquè em fa molta il·lusió dir-vos que aquest proper cap de setmana amb les noies de Mammaproof Bcn i amb la Vinyet de "Small and nice" serem al Món Llibre 2015 celebrant la primera trobada #avuillegim!!
    Just cap al final del darrer post us vaig parlar del moviment #hoyleemos a instagram. La Carmen de La Gallina Pintadita va proposar fa ja un parell d'anys aquest "hastag" per etiquetar les nostres lectures infantils i en el dia d'avui ja compta amb gairebé 6000 fotos! Quan jo el vaig descobrir l'estiu passat, em vaig afegir al repte amb moltes ganes i de seguida va sorgir l' #avuillegim, recordo que quan vaig fer-lo servir i vaig entrar-hi per si algú altre se li havia ocorregut, només hi havia una foto al "hastag" i era de l'Aina de Galiana Street. Si teniu instagram us animo a fer-lo sevir des d'avui mateix, sí?
    Quan al novembre la Beatriz Millán va organitzar el primer encuentro #hoyleemos a Madrid vaig trobar-ho una idea genial i després d'uns quants mails amunt i avall entre totes serà finalment aquest cap de setmana quan la trobada serà possible gràcies a la feina de Mammaproof, a l'organització de Món Llibre i de les editorials que hi col.laboren. Jo estic molt contenta de poder-hi participar!!
    L'any passat ens vam perdre aquest gran festival de la literatura infantil (aquí podeu llegir-ne la raó) però vam poder gaudir de les anteriors edicions i us puc assegurar que val molt la pena! Jo sempre en surto amb un munt de bons títols per comprar o buscar a la biblioteca.
    Ara que ja us he posat en situació no m'enrotllo més i us deixo la informació pràctica:




    Amb moltes ganes i papallones a la panxa us hi esperarem. Espero que tots us animeu a venir i així ens desvirtualitzem!
    Una abraçada,
    Carla
    PD: Tota la informació sobre el Món Llibre 2015 trobareu aquí.

    dimecres, 25 de febrer de 2015

    Dimecres Mut - Perquè avui és el teu aniversari....



    "Dimecres Mut" - "Miércoles Mudo" és un blog hop que va iniciar Maybelline de Naturalmente mama i participar és molt fàcil. Només has de publicar els dimecres una foto (s) sense escriure res per a explicar-la, d'aquí ve lo de "mut". Després no oblidis enllaçar al linky que pots trobar aquí i deixar un comentari a cada blog que visitis. Per saber com va néixer el "Dimecres Mut" i les seves normes pots llegir-ho aquí.
    "Miércoles Mudo” es un carnaval de blogs o blog hop iniciado por Maybelline de  Naturalmente mama y participar es muy fácil, solo debes publicar los miércoles una foto (s) sin escribir nada para explicarla (s) (de ahí viene lo mudo). Luego no olvides enlazar en el linky que está aquí y dejar un comentario en cada uno de los blogs que decidas visitar. Para conocer como nació el Miércoles mudo y sus reglas, puedes hacer click aquí.

    2 anys de Laia, 1 any de bloc!

    Aquest mes de febrer està sent una mica desastre. No sé si és per compensar el fet que al gener em vaig cuidar o l'estrès del trasllat imminent però a casa hem estat tots malalts un grapat de dies. El pare de les criatures i jo ens hem endut la pitjor part amb diferència i encara arrosseguem els efectes d'algun virus amb molt mala llet. Els que ens seguiu per instagram ja esteu al cas de les nostres desventures i us he de dir que s'agraeixen totes les mostres de suport i ànims virtuals!
    Sigui com sigui res és per sempre i febrer s'està acabant, yupi!
    I avui és un dia súper especial, fa un any que vaig escriure aquí per primera vegada i.... la Laia fa 2 anys!! Tot i les circumstàncies no volia deixar que passés el dia sense fer res especial per ella així que amb l'ajuda inestimable del meu pare, aquest matí hem sortit a fer fotos pinterestianes per deixar constància del dia d'avui. 
    Ahir vaig enviar a l'avi a buscar un d'aquests globus-números gegants i trobo que les fotos queden molt divertides, el vent no ens ha deixat fer la foto que jo tenia al cap però no perdo l'esperança de tornar-ho a provar mentre el globus no es desinfli. 


    Us confesso que fa mesos vaig comprar l'atrezzo d'aquestes fotos a Tiger, quan vaig veure la pissarra em van venir al cap unes fotos exactament com aquestes. No em poden agradar més!!



    Abans d'ensenyar-vos les últimes us poso una mica en situació. De sempre m'han agradat molt els llibres i des de que tinc nens, se me'n van els ulls amb els contes. De fet, quan vaig obrir el bloc tenia clar que faria una secció de contes, que encara no he aconseguit arrancar-la eh! Ja se sap: "las cosas de palacio van despacio". Per compensar però, a instagram solc participar en una iniciativa que es diu #hoyleemos (#avui llegim) on moltes mares compartim els contes que llegim amb els nostres petits. Si us agrada la idea, podeu mirar l'etiqueta a IG i que sapigueu també que la Beatriz del blog Madrid, Martina and myself fa el seu particular "365project" fent cada dia una foto d'un conte i després un recull setmanal al seu bloc, us deixo l'enllaç aquí.
    Ara que ja us he situat... vaig pensar que seria bonic fer una foto cada any amb el seu llibre preferit. Tan de bo se m'hagués acudit quan els altres dos eren petits!!! El de la Laia ara mateix és aquest: "Mon Grand Popimagier", un conte en francès que vam comprar quan el Bernat tenia un any al Carrefour de Bourg-Madame. Està ple d'imatges d'en Popi en diferents situacions i li encanta anar mirant i comentant cada detall.




    En fi, avui ho deixo aquí, me'n vaig al llit a veure si aconsegueixo dormir avui, que tipa n'estic dels atacs de tos!
    I vosaltres no us talleu, si voleu comentar quelcom, m'encanta llegir-vos als comentaris!
    Una abraçada,
    Carla

    PD: Us deixo la banda sonora d'aquest mes i espero que us agradi tant com a mi! 


    dilluns, 2 de febrer de 2015

    Ciudant-ME

    Ja s'ha acabat el mes de gener, ha passat volant i només ens queden 11 mesos de 2015. Ufffff, quin estrès, no?
    Conyes a part; no sóc de les que a principis d'any es fa una llista de propòsits perquè ja me'n faig una gairebé cada dia; el que sí faig és una llista de les coses que vull demanar a l'any que comença i repasso la llista del que vaig demanar per l'any que s'acaba. També m'agrada fer algun ritual per cap d'any, conservar certes tradicions.... espera que me n'estic anant del tema.
    Al que anava, poc després que la Laia fes l'any vaig començar a sentir que ja em podia prendre alguns moments per a mi; que me'ls podia prendre i que els necessitava. Després de gairebé 7 anys mooooolt dedicada als nens i empalmant una criança rere una altra, ser conscient que amb la Laia caminant l'etapa de nadons a casa s'acabava em deuria re-connectar amb l'altra Carla, la que no és "la mare de....". Enteneu-me, que he fet moltes més coses a part de criar durant aquest temps però ells i tot el que se'n deriva, han sigut la meva principal dedicació i jo havia quedat una mica aparcada. M'és molt fàcil trobar una excusa per cancel·lar un pla que és únicament meu. A més, ho solen posar fàcil perquè just aquell dia que fa dos mesos tens programat un dinar amb amigues, un dels tres es posa amb febre o vòmits o atacs de mamitis desconsolats just el matí abans del dinar i clar, et sap greu marxar deixant aquell panorama a casa i dius: "- Bé, és igual, ja no hi vaig-".
    A poc a poc he anat superant aquests moments i he anat buscant els meus moments, que no m'ha estat fàcil donar-me permís i creure que me'ls mereixo!! Òbviament, si jo tinc un moment, vol dir que algú altre, generalment el Joan, els avis o els nostres amics de l'ànima estan cuidant les criatures, siguin les tres juntes o repartides. Evidentment des d'aquí el meu immens agraïment per la seva ajuda inestimable!
    Total que avui em resumeixo el que he fet PER A MI aquest mes de gener i tant de bo pugui fer un post així cada mes! Fer aquest resum m'ha fet reviure cada moment d'aquests i tornar-lo a agrair.
    * Vam començar l'any prop del mar, el Joan va tenir els seus moments per anar a córrer i jo els meus per quedar-me a casa llegint una estona a soles. (A part de passar llargues estones tots junts a la platja gaudint dels meravellosos dies que va regalar l'entrada del 2015,espectacular!)


    * Vaig anar a fer-me un massatge! Dos dies enrere em vaig llevar que no podia moure el coll així que vaig veure clar que era el moment!
    * Vaig aconseguir fer callar la Carla que pensava que tot plegat era massa embolicat, superar els plors dels nens quan van saber que el seu pare i jo marxaríem sols, em vaig llevar a les 5:30 del matí d'un diumenge i ens vam escapar amb el Joan a Font-Romeu. Ell va córrer una cursa per la neu i jo vaig esquiar SOLA! A les 6 de la tarda érem a casa dels avis recollint la mainada, cansats però amb les piles carregadíssimes!!!
    * He sortit a córrer 7 dies en les últimes dues setmanes: amb sol, amb molt fred i amb dies grisos però ho he fet i n'estic orgullosa! (Aquí gràcies altra vegada a l'avi que em cuida la Laia o els tres mentre jo faig l'escapada, i a l'àvia que prepara cremes de verdures i macarrons perquè ens estalviem de cuinar algun àpat. I love you! )


    * Ens vam dedicar un dinar i una tarda de divendres amb dues bones amigues amb qui fa temps ens devíem un homenatge. (Això us ho explicaré amb detall en un altre post)
    * Un vespre vam fer una trobada exprés amb une altres dues amigues. D'aquestes trobades amb el crono posat que dic jo però que t'arrenquen rialles i t'omplen d'energia.
    * Dissabte vaig anar a la perruqueria. Olé!!! Sempre em sembla que anar-hi és car, i això que no em faig res més que rentar i tallar. A més em fa certa por espifiar-la amb el tallat i que després no m'agradi així que hi vaig més o menys un cop a l'any. Aquesta vegada no era "perquè em toca", que també, sinó perquè em venia de gust. I m'agrada el resultat!!!
    Fins aquí el primer post de febrer.
    I vosaltres que heu fet PER VOSALTRES aquest mes de gener? I pel 2015, que us heu proposat? O que li demaneu? Estaré encantada de llegir-vos als comentaris!
    Una abraçada!
    Carla
    PD: Dir-vos que al desembre ja em vaig dedicar un dinar amb una colla d'amigues-mares fantàstiques (els inicis en la maternitat ens van unir i aquí seguim 7 anys i mig després!) i em vaig escapar a un taller sobre emocions i contes amb una altra amiga de l'ànima, d'aquestes que està en procés de permetre's aquests moments.... amb tot el meu carinyo R, te'ls mereixes!!!

    dijous, 29 de gener de 2015

    L'escola on els pares aprenem matemàtiques

    Em sabia greu deixar gaires dies el passat post com el primer que es veu quan obres el blog així que avui us porto un tema diferent: les mates!!! 
    NOTA: Tot i que el post anterior sigui un post sincer i es correspongui a alguns moments de la nostra vida. El cert és que no s'ajusta a la nostra realitat del dia a dia; normalment estem contents i feliços! Tenir tres fills és una feinada (ja no em puc imaginar qui en té quatre o cinc!) però també et regalen moments genials multiplicats per tres i això són molts moments xulos!!
    Bé, al que anava, avui us volia explicar una mica com s'aprenen les matemàtiques a l'escola dels nostres nens. (Ja us he explicat alguna vegada que el funcionament general de l'escola és força particular, els posts on en parlo es troben sota l'etiqueta "educació" i "escola" al núvol d'etiquetes.)
    Les matemàtiques doncs, no són una excepció, i s'aprenen treballant amb diferents materials sensorials i integrades dins el dia a dia a l'escola. També tenen les estones de "jocs matemàtics" i el "taller de cuina" que permeten aprofundir sobre aquesta matèria.
    Com que la majoria de nosaltres, els pares de les criatures, vam aprendre matemàtiques de manera tradicional, l'escola organitza uns taller de matemàtiques pels pares per tal que poguem conèixer, entendre i practicar matemàtiques amb els materials que fan servir els nostres fills.
    L'any passat el vam fer tant el Joan com jo, en dies diferents per poder-nos-ho combinar amb la Laia però, tot i així, va ser una experiència molt bonica.
    Us en deixo quatre imatges, ja veieu que la majoria són materials montessori (aquí els podeu veure tots) i la veritat és que no ens va resultar fàcil calcular fraccions, divisions, àrees..... Es necessita certa pràctica i estic segura que els nens en saben molt més que nosaltres perquè el tenen molt integrat. M'encanta aquesta manera d'aprendre les coses, desde "lo tangible" a lo abstracte.



    Recordeu com era la vosta relació amb les matemàtiques? I la dels vostres fills, com és? Com n'aprenen ells? Fan servir materials a l'escola? O a casa?
    Una abraçada,
    Carla


    dilluns, 26 de gener de 2015

    A vegades, només a vegades....

    Avui falta un mes menys un dia perquè la Laia faci dos anys i perquè el blog en faci un! 
    I fa gairebé dos mesos que no escric.
    Les vacances de nadal i el fet d'haver de buscar una casa nova, el pis on vivim el necessiten per una familiar de la propietària i l'hem de deixar tan aviat com puguem, ens ha distorionat una mica el dia a dia i anem una mica de bòlit.
    Ahir va ser un diumenge que va començar al revés i encara va acabar prou bé. A la nit m'havia proposat escriure, tinc una vintena de posts a mitges, però després d'invertir una hora i un quart en el procés d'aconseguir que tots tres s'adormissin, sopar una deliciosa sopa de porros de la mama i posar-ho tot en ordre per l'endemà, no em vaig veure amb forces per fer res més.
    De totes maneres, fa temps, vaig escriure un petit text que vull compartir amb vosaltres, perquè el vaig escriure fa mesos però hi ha dies que segueix tan vigent com llavors. Diria que no sóc la única que, de tant en tant se sent així; corregiu-me si m'equivoco!

    "Hi ha dies, moments, que n'estic tipa, que en tinc ben prou, que estic cansada i que voldria fugar-me, o millor, que marxéssin tots i em deixessin uns dies sola a casa.
    Que estic farta de sentir-me demandada, de no tenir més moments per mi que quan tothom dorm, de sentir que el meu cos no és meu, de portar nens a coll i la teta fòra, d'haver de fer tot amb una sola mà, de que m'interrompin contínuament, de dur la roba tacada, de recollir estrelletes per tota la cuina quan fem caldo per sopar, de posar rentadores, estendre roba, recollir-la, plegar-la i desar-la (no, a casa ja no es planxa a no ser que sigui im-pres-cin-di-ble), de passar l'aspirador i tenir el terra ple de molles al cap d'una hora,...
    A vegades, quan estic molt apurada, els ho dic; sol ser al vespre tocant gairebé a l'hora de dormir quan ja portem tot el dia en dansa i sobretot els dies que el Joan té guàrdia:
    " - Nois, avui ja en tinc prou. Estic cansada, anem a dormir i ja no vull sentir ningú més. -" .
    A vegades em pregunten perquè estic cansada i un dia que els vaig dir que  tots tres junts donen molta feina el Bernat va i em diu:
    "- Home però ets tu que ens vas voler tenir, no? Que no ho sabies? -".
    Touché! Sí, ho sabia. O com a mínim, m'ho podia imaginar. I malgrat tot sí, jo volia tres fills (i més i tot si l'economia m'ho permetés,jajaja). I els segueixo volent, cada dia una mica més que l'anterior, perquè són el millor que hem fet en aquesta vida. Encara que, a vegades, n'estigui tipa de tot plegat. Que no d'ells."

    Us ressona? O no us passa mai?
    Una abraçada i bona setmana!
    Carla