divendres, 2 d’octubre del 2015

10 anys del primer dia més feliç de la meva vida

Avui fa 10 anys que vaig viure el primer dia més feliç de la meva vida, avui fa 10 anys que en Joan i jo ens vam casar, 10 anys!!!! Sembla mentida, oi? Perquè la veritat és que estem iguals, hahahaha!
Us ho confesso, ell no es volia casar, ho va fer per mi. Malgrat això, sempre em reconeix que s'ho va passar genial. Sé que en el fons m'agraeix que jo insistís perquè si no el seu jo "soso" hagués guanyat la partida i ara no tindríem aquest gran dia per recordar!
Va ser un casament molt fet a la nostra; organitzat en dos mesos i celebrat en un racó preciós del Montseny. Va ser un dia pleníssim d'emocions, llàgrimes i somriures, ple d'amics i família que ens van ajudar en mil coses i que ens van preparar mil sorpreses. Un dia del qual no canviaria res!




Sempre penso que tant de bo hagués pogut guardar en un pot una mica de la felicitat que vam respirar tot el dia per poder olorar-la de tant en tant. Segur que els que heu viscut un dia així m'enteneu....
De moment, el pot "guarda moments de màxima felicitat" no s'ha inventat així que sort en tenim de les fotos i la música per transportar-nos al moment! Aquell dia vam tenir per fotògraf oficial un bon amic amb qui comparteixo dia de naixement i que sempre es deixa embolicar quan reclamo la seva presència; ara que no ens sent ningú, Ramon m'encantes!. A part d'ell hi va haver molts amics que van dur la seva càmera i que ens van passar les fotos al cap dels dies. 
Tenim la sort de poder seguir comptant amb la major part dels amics que llavors eren importants a la nostra vida i, per sort també, molts d'altres s'han afegit al grup de gent amb qui voldríem compartir un dia com aquell. Ara no ens ha estat possible però jo no perdo l'esperança de poder, algun dia, reunir-los a tots altra vegada per poder passar junts un dia per recordar. Com aquell de fa just 10 anys.







I evidentment, un dia com avui no puc deixar de dedicar-lo a ell, a la persona amb qui fa més de 10 anys que comparteixo la vida. Una vida, com totes, amb dies de colors i amb dies grisos. Ell és qui es deixa encomanar de les meves petites bogeries o em para els peus quan m'embalo massa. Qui em fa riure i qui em fa enfadar. De qui tinc el suport incondicional, faci el que faci, mentre jo sigui feliç. Qui, a vegades, em renya i qui abaixa les orelles quan, a vegades, el renyo jo. Qui té una veu que reconec en la distància i té un somriure que m'enamora. Qui oblida els aniversaris i els dies memorables amb la mateixa facilitat que no sap on ha posat les claus de casa. Qui aconsegueix fer-me volar papallones a la panxa quan el veig arribar si aconseguim escapar-nos a fer un cafè sols i quedar en alguna cafeteria com si fóssim "nòvios". El que no troba aigua a mar ni l'homeopatía a l'armari del lavabo. Un cul inquiet a qui costa estar parat quan la salut li juga una mala passada. La meva persona preferida. Amb tots els ets i els uts. Amb qui hem format una gran família. El millor pare que podrien tenir els meus fills. Ell és la persona que més estimo en aquest món; ja sabeu de quin amor parlo. I no, no és el mateix que fa 10 anys. Crec, sincerament, que és un amor millor. T'estimo, molt!
Una abraçada,
Carla